Cànoves i Samalús és un municipi enclavat al Vallès Oriental i situat al què podríem dir terres baixes del Montseny.Té una considerable extensió, 2.841 has. de les quals el 80% és de superfície o aprofitament forestal, predominant l’alzina amb 1.094 has., representant el 47% de dita superfície forestal.

És per això que l’alzinar, anys enrere, abans de l’aparició dels combustibles gasosos com el butà, era un important element de vida per a la població en l’aspecte d’una interessant font de treball.

Aquest treball tenia diverses especialitats com eren el tallar els arbres i trossejar les llenyes, el carboneig, el desembosc i el transport, la neteja i la poda en termes generals, aquestes feines les feien els propis pagesos i habitants del poble.

Degut al terreny muntanyós i mancat d’accessos per a carruatges, el principal aprofitament de l’alzina consistia en fer-ne carbó.

Els orígens del carboneig són ben allunyats. Des de la Prehistòria el foc ha tingut diverses utilitats i l’home ja prenia fustes i les carbonitzava per a fondre metalls.

Els grecs i romans també el coneixien i l’usaven per a escalfar llurs naus.

A l’Edat Mitjana es continuà usant el carbó.

Als segles XVIII-XIX es passà de l’activitat artesana dels gremis a la producció industrial, la qual cosa va fer que el carbó vegetal fos important pel desenvolupament de l’economia i del comerç, principalment a la zona del Montseny.

A mitjans del segle XX, a causa de l’ús de l’electricitat i de l’aparició del gas butà i dels derivats del petroli, la producció d’aquesta mena de carbó desaparegué.

No obstant aquest aprofitament forestal, avui desaparegut, experimentà un notable revifament cap als anys quaranta, a causa de l’escassetat de combustible que hi va haver en el període posterior a la Guerra Civil de 1.936-1.939.

Per fer una carbonera utilitzaven els troncs d’alzina construint uns munts o pilons quasi semiesfèrics que cobrien amb bruc, arboç o branques d’alzina i terra humida si era possible, deixant al cim un forat, que rep el nom d’”ull” o “xemeneia”, i l’anaven regulant perquè cremés lentament per mitjà d’uns forats que obrien o tancaven a la crosta de terra coberta.

És per això que l’Associació “El Suï”, coneixent l’existència de persones que per tal de sobreviure a les nostres muntanyes, s’han dedicat a fer carboneres generació rera generació, i en són protagonistes, volem presentar-vos les tècniques i eines amb què aquests experts treballaven.

La nostra principal intenció és que tothom pugui sentir-se identificat amb el carbó com a precedent de la nostra cultura, tot i gaudint de la convivència amb els carboners:

-Contemplar el seu art en les diferents fases de la carbonera.

-Descobrir l’interior de les seves cabanes, on vivien durant llargs i freds hiverns, lluny moltes vegades de la seva família.

 -Berenar al costat del foc de bosquerols sentint les seves llegendes i cançons.

     - Conèixer les seves eines de treball.